Records d'una època

Era el mes de setembre del 1971 quan jo vaig arribar a Santa Maria de Barbarà(avui conegut

com a Barberà del Vallès). En aquella època Barberà era un poble de poc més de 8.000 habitats. Tret del cas antic, l’església, l’Ajuntament, alguns xalets i uns pocs blocs de pisos, el demés tot era camps on es produïa blat,ordi, vinya...i també es veia algun que altre ramat d’ovelles. Més enllà del nucli urbà hi quedava alguna masia i per descomptat l’església Romànica. Jo venia destinada com a mestre de un nou col·legi que s’havia inaugurat aquell mateix any que es deia i es diu, Elisa Badia. L’Elisa Badia era un “Colegio Nacional” es a dir que depenia de Madrid com tots el col·legis públics d’aquella època. Fins l’any 1971 a Barberà hi havia solament una escola amb quatre aules ubicada on avui és el Casal de Cultura i un parell d’acadèmies. Però a mida que el grup Elisa Badia anava afermant-se les esmentades acadèmies acabaren plegant.
Al nou col·legi érem 12 mestres, 8 dones i 4 homes. De seguida les aules es varen omplir d’alumnes arribant-ne a tenir més de 45 per aula. Però el que passava és que els nens i les nenes no estaven junts com ara sinó que cada sexe estava en una part diferent de l’edifici. Mirat de front els nens estaven a part esquerra i les nenes a la part dreta. Els mestres ensenyaven els nens i les mestres les nenes, es a dir que estaven junts però no barrejats. Amb el pas dels anys tot això a canviat molt. Barberà a deixat de ser un poble per convertir-se en ciutat. Hem passat de ser uns 8.000 habitats a més de 30.000.
Han desaparegut els camps i al seu lloc i trobem blocs de pisos. I per descomptat d’aquell únic Col·legi que hi havia a començaments dels anys 70, ara n’hi ha 6 i dos instituts i amb perspectives de que això augmenti, sense deixar de banda les guarderies, que en aquells anys 70, no existien.

Cristina Bergués